Racialització, convivència i ciutadania
Per a les feministes descolonials que vivim en contextos de migració, evidenciar les particularitats ètniques, d’origen i vinculades a l’Estat-nació és imprescindible per a identificar com reconfiguren les relacions i identitats humanes en la convivència i com d’imbricades estan amb les opressions. Certament, l’arribada d’una gran onada migratòria en l’última dècada ha definit, pel costat de la població migrada, maneres de construcció de ciutadania des de l’alteritat, de reconeixement i vincle entre les diferències ètniques i de connectar amb les arrels de diversitat d’orígens. En canvi, des de la “societat de destí”, la condició de migració ha estat interpretada des de la políticament correcta “tolerància” (aguantar sense acceptar ni reconèixer) i les “polítiques de recepta, d’integració i inclusió” (que s’incorporin, que s’adaptin i siguin part de la nostra cultura sense qüestionar-la). A més, des de la defensa d’un nacionalisme establert sota el vincle de consanguinitat i de pertinença a l’Estat-nació la societat de destí ha aprovat polítiques migratòries punitives i sancionadores de la mobilitat humana perquè persisteix encara la ment i el poder colonial a qui gestionen aquest Estat-nació.
El dret a la mobilitat transfronterera com inherent a la condició humana mai ha estat reconegut, molt menys l’evidència que els corrents migratoris tenen rere seu un problema estructural d’empobriment, conflictes, violències, depredació, fam, desesperança en els territoris d’origen de la gran majoria de poblacions migrants. I no per responsabilitat directa de les seves societats sinó per la imbricació de mecanismes d’opressió que imprimeix el procés civilitzador colonial a favor de les grans hegemonies econòmiques occidentals i occidentalitzades que es beneficien d’aquestes opressions amb acords servils de grups de poder corruptes, masclistes, feixistes i fonamentalistes que van ser el llegat colonial en aquests territoris.
Per a la crítica feminista descolonial la negativa que tenen els Estats-nació d’Europa d’analitzar i comprendre la migració des d’una perspectiva d’opressions múltiples i de responsabilitats hegemòniques colonials, en origen com en destí, resulta de la naturalització i legitimació històrica de la racialització de poblacions situades en el grup de “la no Europa”: les incivilitzades, les precàries, les salvatges, les conflictives, les incultes, les delinqüents, les subdesenvolupades, les analfabetes, les terroristes, les del tercer i quart món, les endarrerides, les diferents, les no blanques, les beneficiàries dels projectes, les pudents. És així com s’interpreta “la no Europa”. Mentre que “l’Europa” s’interpreta com desenvolupada, civilitzada, defensora dels drets, pacífica, tecnològica, caucàsica, equilibrada, la del tarannà, la del coneixement, la solidària i de la cultura. Aquesta interpretació racialitzadora defineix les polítiques racistes i punitives i les pràctiques violentes, discriminatòries i conflictives entre les persones amb un impacte nefast cap a la convivència. D’altra banda, subtilment imposa cap a les poblacions migrades i les descendents de les mateixes que assumim aquesta opressió com a part de la nostra identitat. Sense ser conscients, vam acabar per denominar “persones radicalitzades”, fent veure que aquesta opressió forma part de la nostra identitat quan el que hauríem de fer és deslegitimar-i separar-nos d’ella i autoanomenar-nos de manera diferent. El parany de la colonialitat de l’ésser, del poder i del saber és que les persones i poblacions subjugades i violentades s’autodenominin des d’una opressió i la integrin a la seva identitat, legitimant-la sense pretendre-ho i perpetuant que ens releguin a la condició de racialització permanent.
La racialització és un factor de diferenciació, discriminació, opressió i violència des del qual la societat de destinació s’ha socialitzat des de fa segles, quan Europa i cada un dels territoris van legitimar l’esclavisme de les poblacions africanes i el servilisme de les poblacions originàries del Abya Yala. És el llegat històric colonial fonamentat en la naturalització de la classificació de la comunitat humana en grups socials en relació a la idea de “raça”, com assenyala Quijano (2009). El genotip i fenotip van ser fonamentals per construir jerarquies socials des del grau de “blanquejament” relacionades a la creença que l’arquetip cultural blanc i blanquejat és la norma de la perfecció humana, correspostes a la divisió del treball i la presència en espais de representació i participació dins l’estructura social, al grau d’intel·ligència, coneixement i destresa. És així com la racialització es fa procés de subjugació de l’alteritat. Aquest procés pretén representar i definir l’alteritat, una acció vital en el racisme que genera la jerarquia de “races” , segons la qual, i depenent on t’ubiques, pots ser població opressora o oprimida. Encara que algunes anàlisis sostenen que la racialització està només directament relacionada amb el mercat laboral i el desequilibri de les relacions de poder i de classe imposades pel capitalisme modern, podem afirmar que es tracta d’una visió eurocèntrica que nega les condicionants ecològiques, culturals, socials i polítiques subjacents en aquesta. De fet la classe no es redueix només al factor econòmic, aquesta influeix en els valors, conductes, maneres de veure, sentir, relacionar-se i en els estereotips i prejudicis que se socialitzen en el procés d’ensenyament-aprenentatge. Per tant, en el procés de racialització podem evidenciar que el racisme conflueix en una imbricació entre nació, etnicitat, gènere, sexualitat, classe, origen. I revertir aquesta opressió requereix estratègies a llarg termini que erradiquin el masclisme, el nacionalisme, el classisme, el feixisme, el sexisme i altres factors reproduïts en un context determinat.
Fer referència a la convivència implica una mirada integral i holística que promogui accions i iniciatives encaminades a superar tots els factors polítics, econòmics, socials i culturals de racialització que imperen en la societat o Estat-nació de destinació amb un criteri d’interdependència cap als contextos de les societats d’origen, sent conscients que el sistema-món o procés civilitzador colonial està latent i més actiu que mai. El reconeixement de la ciutadania per a totes les persones en la societat de destí, independentment del seu origen, és primordial per garantir la convivència perquè és un criteri d’igualtat substantiva, d’assumir que és inherent a la condició humana i de naturalitzar i compartir un espai comú, un vincle lliure de conflictes i una participació recíproca sense por i rebuig a l’alteritat. L’abolició de la Llei d’Estrangeria, de les presons per a persones estrangeres (CIES) i de les polítiques de deportació és un altre factor que enforteix la convivència perquè viure en societats punitives i des de la por genera inseguretat i sentiments de ràbia continguda cap a allò diferent. Superar les condicions de semi esclavatge en el treball de la llar i les cures, on les dones migrades despleguen tota la seva energia laboral i professional és fonamental per evitar malmetre el benestar emocional i social d’una comunitat en favor de la convivència.
Una ciutadania condicionada a l’obtenció de papers limita les autonomies i llibertats de les persones. La ciutadania vol dir participació, no inclusió ni integració, és reconeixement de les diferències i diàleg consonant en diversitat. És reconèixer persones referents de les poblacions migrades i els seus descendents en la seva més àmplia capacitat de veu i representació a tot espai de decisió. Vol dir garantir que les persones situades en l’alteritat tinguin la mateixa capacitat d’accés i control als recursos i beneficis del desenvolupament digne en la societat de destí.
Hem d’entendre que el camí migratori per a qualsevol persona una vegada que arriba a la societat de destí es defineix en diversitat de rutes, de les quals en destaquen tres, emmarcades en especificitats ètniques, d’origen i vinculades a l’Estat-nació. La primera, és l’alienació, és a dir, negar els teus orígens i mimetitzar-te nivell físic, pintant el cabell de ros o allisant, posant-lents de contacte de color verd o més clars, intentant vestir d’una manera que “que no es noti que ets de fora”. La segona, és l’auto exclusió o autoguetització, és a dir, compartir, relacionar-te i connectar només amb les persones migrades del teu territori d’origen des d’una pràctica molt endogàmica, sense obrir-te ni expandir la teva socialització perquè ja tens els teus espais propis, on comparteixes, a més, una exaltació i enyorança de les pràctiques culturals d’origen. La tercera, és reconèixer-te en els teus orígens, connectar amb les teves arrels i des d’allà relacionar-te amb la societat de destinació sense por al rebuig. És revalorar els teus trets físics, la teva manera de ser, de vestir, de parlar, de relacionar-te. Ser tu i naturalitzar la teva identitat i vindicar amb fermesa.
Les dues primeres rutes són un mecanisme d’autoprotecció, de salvaguardar l’espai propi i sentir que, enmig de la racialització, es pot generar un espai de certa seguretat i de “races” , encara que en el fons sàpigues que no és així . En canvi, la tercera ruta és reptadora. És un camí de múltiples desafiaments i permanent gestió de la indignació i la resistència enfront de la racialització. Vol dir prendre consciència de la condició de migració, reconèixer-te en la teva identitat originària i vindicar quan certes pràctiques socials i polítiques públiques conculquen la teva autonomia, la teva llibertat i sancionen la teva identitat.
