La situació actual de les treballadors domèstiques i de cures
Considerem que la situació de les treballadores domèstiques i de cures a l’Estat espanyol i a Catalunya és d’una precarietat absoluta, ja que és travessada per diversos tipus de desigualtats, com hem esmentat anteriorment. Hi ha un abandonament total del sector, no només a nivell de reconeixement i valorització, sinó de suport emocional al col·lectiu. Ja que som majoritàriament dones migrants i algunes de nosaltres estem en situació irregular, això comporta situacions de gran vulnerabilitat.
A la vegada, considerem que aquesta precarietat té diverses facetes. A nivell laboral, ens trobem amb les lleis que existeixen a l’Estat espanyol, com a la Fortalesa Europa, que afavoreixen l’explotació en els nostres llocs de treball i generen totes les condicions per ser siguem les esclaves del segle XXI. Nosaltres carreguem amb l’estigma social segons el qual per cuidar i netejar no es requereixen habilitats, i sembla que a nivell social considerem que fer tasques d’atenció, de neteja i de treball domèstic no requereix cap capacitat intel·lectual o coneixement, que és una cosa mecànica i que ho duen a terme persones que no són capaces de fer altres coses. És un treball que està socialment molt infravalorat i al qual no se li dona el valor que realment té. Aquesta situació també es veu reforçada per la idea sexista segons la qual les dones tenim aquesta capacitat innata d’assumir les responsabilitats de cura i neteja.
D’altra banda, entenem que no és casual que la nostra manera d’accedir al mercat laboral estigui totalment condicionada per la Llei d’estrangeria, juntament amb la necessitat que té aquest país de tenir persones que treballin en les tasques d’atenció. D’aquesta manera es va generant un doble handicap, d’una banda, nosaltres que venim d’altres llocs habitualment soles, i que necessitem un lloc per viure i treballar, i de l’altra, gent local que necessita atenció. Per això, les llars de les persones que cuidem acaben sent els nostres llocs de treball i residència; treballadores internes, sense horaris de treball definits, ni pagament d’hores extraordinàries i en general en situacions de molt abús ja que les lleis deixen tot lligat perquè així sigui, sense una inspecció de treball capacitada per abordar el tema, que no inspecciona en els casos d’abús i que ara mateix no és un interlocutor eficaç en la regulació de la relació laboral. Això és degut al fet de tractar-se d’una feina duta a terme en un espai que està determinat per allò privat i no per allò públic, on es genera una infinitat de situacions i irregularitats que, com es produeixen en aquest àmbit privat, són d’escassa o difícil denúncia, amagant-se rere les portes, entre d’altres, abusos amb moltes capes, des del psicològic fins al físic i sexual.
Moltes anem entenent, sobretot per mitjà de la nostra participació en organitzacions com Sindihogar, que no pot ser una feina d’entrega absoluta, que hem de treballar el que sigui correcte, perquè les persones per a qui treballem no li donen valor i nosaltres hem de valorar tant el nostre treball com la nostra cura. Pensem que això no és una cosa donada, sinó un procés. Aquesta experiència és de primera mà, ja que per exemple una de nosaltres ho ha viscut en la seva pròpia feina. Després d’haver caigut dues vegades en diferents llocs de treball i haver vist el desinterès tant de la gent per a qui treballava com de l’atenció dels serveis sanitaris, que ni tan sols van poder tramitar l’accident com a accident laboral, ja que estava treballant per hores fent tasques neteja en domicilis particulars. En general, si no sempre es produeix aquest tipus de situacions, llevat dels casos tutelats per les empreses de col·locació, i això també, només en cas d’estar en una situació administrativa regular, la qual cosa implica que aquestes situacions es troben fora de la legalitat, perquè estem excloses de l’àmbit d’aplicació de la Llei de prevenció de riscos laborals, de 1995.
En relació amb la precarització econòmica, les diferents experiències ens porten a assenyalar que les condicions en les que ens trobem les treballadores són pitjors que fa uns anys, sobretot a nivell econòmic, on els salaris són molt baixos i els horaris molt extensos. En qualsevol cas, malgrat la situació precària, a Catalunya s’està millor que en altres parts de l’Estat espanyol, segons la nostra experiència i relació amb altres companyes que comparteixen les seves vivències amb nosaltres des d’altres indrets. D’acord amb la nostra experiència i el que es comparteix dins de Sindihogar considerem que hem tingut una pèrdua salarial del 30% en deu anys.
Des de l’entrada en vigor de la normativa 1620/2011 estàvem esperant arribar al 2019 per entrar en el règim general de la Seguretat Social, de manera a que fins i tot si perdem la feina, puguem comptar amb les nostres cotitzacions i cobrar l’atur. Però l’aprovació definitiva dels pressupostos generals de l’Estat proposada pel Partit Popular va ajornar l’equiparació de drets amb el règim general fins al 2024. L’esmena núm. 6777 encara ens deixa en la precarietat i ens discrimina deixant un cop més fora del nostre abast la possibilitat d’accedir a condicions dignes de treball. Per tant, ens col·loca la en un punt crític perquè demostra la falta d’interès de les administracions públiques pel que fa a l’estat del col·lectiu de treballadores i la seva clara intenció de perpetuar aquest estat de coses, especialment quan el pes de la lluita ho deixa clar. I això és un desinterès cap a les dones, la migració, i els drets de les treballadores domèstiques i de cures. En aquest sentit, nosaltres visualitzem clarament que també és una manera patriarcal de fer front a aquest àmbit laboral, tot i que des del col·lectiu intentem lluitar i organitzar-nos per fer visibles i generar drets laborals.
A més, no és la nostra única reivindicació, tenim diverses problemàtiques, com ara les companyes que treballen d’internes, que hem esmentat anteriorment, o la importància com a dones migrants d’estar empadronades, ja que la majoria de nosaltres ens trobem en una situació en la que les persones per les que treballem no volen empadronar-nos i això significa que no existim, ja que si no es pot comprovar amb el padró que vivim aquí mai no podem millorar la nostra vida ni modificar la nostra situació administrativa, i això té a veure amb la Llei d’estrangeria abans esmentada. Probablement sense això tampoc no puguem postular per altres tipus de feina si així ho desitgem.
Finalment, hi ha una precarietat que sovint no s’esmenta i que té a veure amb la nostra emotivitat. Esmentem aquest aspecte ja que és el menys tingut en compte, és a dir, que la nostra salut emocional és sens dubte un eix vital de les nostres existències, que el capitalisme juntament amb el patriarcat invisibilitza constantment. Aquesta idea dels treballador(e)s disposats a anar a la seva feina cada dia per fer el que s’ha de fer; pel que ens paguin, sense queixar-nos i acceptant els que ens han tocat, és impossible perquè generalment migrem expulsades dels nostres territoris, més que pel desig de sortir i afrontar el que està fora, molt sovint perquè estem passant per situacions difícils de violències, tant econòmiques com sexuals, socials i/o polítiques.
En definitiva, ateses les condicions existents és un procés que requereix acompanyament tal com ho hem experimentat a Sindihogar. Ja que ens produeix un gran desgast d’energia vital, de ganes de viure, de desig d’aprendre, de créixer. En decidir emigrar topem amb la realitat, amb la dura realitat de saber que sense papers no som persones, que sense un passaport europeu no tindrem llibertat de moviment, que, sense el número d’identificació d’estrangers, no podrem treballar, que sense treball no podrem tramitar la nostra residència. De més a més, gràcies a unes lleis racistes com la Llei d’estrangeria, hem d’esperar tres anys, i estar en situació de clandestinitat, abans de començar a fer els tràmits per poder tenir un permís de treball, buscant també una manera d’empadronar-nos. I finalment, sabent que durant aquests tres anys per a algunes i molts més per als altres, poden fer-nos un control d’identitat, trobar-nos en una situació irregular i enviar-nos a un CIE (Centre d’Internament per a Estrangers i Estrangeres).
