Les filipines no som dèbils

Durant les últimes dècades, milions de dones filipines s’han dispersat arreu del món com a treballadores domèstiques, assumint el rol oficial de Treballadores Filipines a l’Estranger assignat per les lògiques de la globalització i les relacions de poder nord-sud.

Van començar a establir-se a Barcelona a partir dels anys setanta, inicialment com a internes en cases de la zona alta. Actualment formen una comunitat petita i molt feminitzada, dedicada majoritàriament al treball de la llar i les cures, la restauració i l’hostaleria.

Les dones filipines acumulen els motius per marxar d’un país que no ofereix mínimes condicions de dignitat ni possibilitats reals de progrés social. L’any passat, el salari filipí mitjà era de 258 euros i cal tenir en compte que les feines més ben remunerades estan reservades als homes.

Així, davant d’un mercat laboral incapaç d’oferir bones oportunitats i un govern que les encoratja a treballar a l’estranger, moltes filipines amb estudis deixen de banda la seva preparació acadèmica i emigren per millorar la vida familiar: educar la mainada, ampliar la casa, comprar un terreny…

Això és el que pensen les protagonistes d’Overseas, el documental de la directora koreana Sung-a Yoon sobre un grup de noies que s’entrena per suportar les condicions d’explotació que es trobaran en països asiàtics o de l’Orient Mitjà. Tot i que el model migratori i les condicions de treball que mostra el documental són diferents de la realitat catalana, li vaig demanar a la Jossie Rocafort de veure’l al local de l’EAMISS com a punt de partida d’una conversa sobre el procés migratori.

Això, que pot semblar contradictori des d’una lògica europea, des d’una perspectiva filipina té tot el sentit, perquè és a partir de la família extensa que s’observa la viabilitat dels projectes vitals. Malgrat això, la Jossie, l’Estela, la Michel i la Cheng estan d’acord en que aquestes solucions obren grans distàncies culturals i afectives que, a la llarga, són frustrants.

Si bé no creuen que la societat catalana sigui racista, la Jossie remarca que sovint s’emeten judicis de valor sense entendre els factors que les empenyen a actuar d’una o altra manera i que xoquen frontalment amb la seva cohesió i solidaritat comunitària, com posar en qüestió la seva idoneïtat com a mares, per exemple.

A Filipines, en canvi, l’exportació de mà d’obra ha tingut un impacte transcendental pel desenvolupament del país, i els mitjans de comunicació han catalogat les treballadores domèstiques a la diàspora com bayong bayani (heroïnes nacionals), romantitzant el seu sacrifici. Així doncs, les treballadores filipines migrades s’estableixen voluntàriament en societats que vulneren els seus drets al mateix temps que es converteixen en motor econòmic del país que les ha forçat a emigrar.

Al documental, hi ha un moment que la directora de l’escola de Treballadores Filipines a l’Estranger espeta a les aspirants ‘Filipinos are not weak’ (les filipines no som dèbils), encorantjant-les a resistir els maltractaments físics i psicològics que els esperen. Des d’aquest petit racó del Raval, la Jossie, l’Estela, la Michelle i la Cheng, m’han ensenyat que la seva lluita consisteix en fer entendre a la comunitat filipina que reclamar els seus drets laborals com a ciutadanes no significa ser dèbils. A Catalunya ni enlloc.