Arrow right close

Eines i recursos antimasclistes

soc una dona
Arrow right
< open
Languages image description
soc una dona

La violència masclista és la que patim les dones pel sol fet de ser-ho. És consequència de les nostres relacions desiguals amb els homes, basades en el masclisme; no ens permet ser del tot autònomes ni assolir la plena ciutadania, i suposa una vulneració dels drets humans. Totes tenim dret a viure amb llibertat i a no ésser discriminades, explotades ni maltractades. Si et trobes en una situació injusta, o si saps d’algú que s’hi trobi, has de saber que no estàs sola i que t’ajudarem.

Serveis gratuïts - 124 idiomes - 24 h / 365 d
Sinècdoque 12.01.2021 Sinècdoque

Les filipines no som dèbils

  • Text: Dilara Ekmen

Overseas és el retrat impactant d’un grup de dones filipines a punt de marxar a l’estranger per guanyar-se la vida com a treballadores de la llar i les cures.

El documental, estrenat l’any 2019 a la secció oficial del Festival de Cinema de Locarno, segueix l’etapa de formació d’un grup de dones que es preparen per afrontar la duresa d’una vida de treball i abusos en algun altre país asiàtic o de l’Orient Mitjà. Moltes quedaran sotmeses a contractes draconians de dos anys, durant els que no podran tornar a casa, veure els fills ni fer vacances. Un cop allà no tindran més camí que fer el cor fort i tirar endavant.

Durant la formació a l’acadèmia oficial, les alumnes comparteixen estratègies de resistència i les practiquen interpretant per torns els papers de minyones i patrons. Això dóna peu a situacions surrealistes i corprenedores que revelen amb cruesa la indignitat del que els espera. Aviat les exportaran, com si fossin mercaderies en un mercat sense regulacions efectives, i quedaran exposades a tot tipus d’abusos i violències.

La mirada de la directora Sung-a Yoon, barreja d’humor negre i denúncia social, posa en evidència una forma encoberta d’esclavitud moderna i la valentia i determinació de les seves protagonistes per afrontar les adversitats i construir un futur millor.

Hem quedat a la seu de l’Equip d’Atenció i Mediació Intercultural Sociosanitari (EAMISS) al Raval de Barcelona per veure el documental i conversar amb algunes catalanes d’origen filipí sobre el procés migratori i la realitat laboral que retrata la Sung-a Yoon a Overseas.

Un dels canvis cabdals dels últims decennis als països europeus ha sigut l’entrada de la dona al mercat laboral. Malauradament, això no ha suposat canvis estructurals en la divisió sexual del treball domèstic, sinó una sobrecàrrega de responsabilitats per a moltes dones que, davant de la impossibilitat de redefinir els rols intrafamiliars i redistribuir les tasques, sovint externalitzen les feines de la llar i les cures en un altre col·lectiu: les dones migrades.

Així, les tasques de reproducció que tradicionalment han assumit les dones –enteses com les feines domèstiques, l’educació, l’alimentació, les cures, etc.–, segueixen feminitzades, però s’hi introdueix el factor racial. Si bé això suposa un nou estrat jeràrquic al si de les famílies i una alteració dels rols de poder, també suposa la perpetuació de les lògiques patriarcals de dominació que han vertebrat totes les esferes de la vida durant segles, que ara assimilen les dones d’origen estranger com a nous actors domèstics i fan encara més manifestes les relacions asimètriques donades per la intersecció de classe, raça i gènere.

La demanda creixent de treballadores de la llar i les cures als països rics provoca corrents migratoris on unes dones reemplacen a les altres en el treball domèstic. Ja sigui perquè han estat forçades a desplaçar-se o esperonades per aspiracions de progrés social difícils de materialitzar als seus països d’origen, les migrants ocupen el buit que han deixat altres dones en l’espai domèstic i n’han de buscar d’altres que ocupin el seu i es facin càrrec de les responsabilitats que ja no poden atendre.

Overseas

Milions de filipines han emigrat buscant el progrés que el seu país els nega, assumint el rol assignat per les relacions de poder nord-sud en un món global.

Durant les últimes dècades, milions de dones filipines s’han dispersat arreu del món com a treballadores domèstiques, assumint el rol oficial de Treballadores Filipines a l’Estranger assignat per les lògiques de la globalització i les relacions de poder nord-sud.

Van començar a establir-se a Barcelona a partir dels anys setanta, inicialment com a internes en cases de la zona alta. Actualment formen una comunitat petita i molt feminitzada, dedicada majoritàriament al treball de la llar i les cures, la restauració i l’hostaleria.

Les dones filipines acumulen els motius per marxar d’un país que no ofereix mínimes condicions de dignitat ni possibilitats reals de progrés social. L’any passat, el salari filipí mitjà era de 258 euros i cal tenir en compte que les feines més ben remunerades estan reservades als homes.

Així, davant d’un mercat laboral incapaç d’oferir bones oportunitats i un govern que les encoratja a treballar a l’estranger, moltes filipines amb estudis deixen de banda la seva preparació acadèmica i emigren per millorar la vida familiar: educar la mainada, ampliar la casa, comprar un terreny…

Això és el que pensen les protagonistes d’Overseas, el documental de la directora koreana Sung-a Yoon sobre un grup de noies que s’entrena per suportar les condicions d’explotació que es trobaran en països asiàtics o de l’Orient Mitjà. Tot i que el model migratori i les condicions de treball que mostra el documental són diferents de la realitat catalana, li vaig demanar a la Jossie Rocafort de veure’l al local de l’EAMISS com a punt de partida d’una conversa sobre el procés migratori.

Jossie Rocafort

Si bé no creuen que la societat catalana sigui racista, la Jossie remarca que sovint s’emeten judicis de valor sense entendre els factors que les empenyen a actuar d’una o altra manera.

Jossie Rocafort

Vivim pensant en el futur dels nostres fills, però no gaudim del seu present.

Malgrat alguns paral·lelismes, les condicions de semi esclavitud i violència que denuncia el documental queden lluny de les vivències de les meves interlocutores, però en canvi, si que comparteixen amb les protagonistes la manera d’entendre la família i el treball.

La Jossie va arribar a Barcelona reagrupada per la seva mare quan tenia dotze anys i ja en fa més de trenta que viu a Catalunya. Es va llicenciar de traductora a la UPF i ara dirigeix l’Equip d’Atenció i Mediació Intercultural Sociosanitari, l’EAMISS, que fa de pont entre la comunitat filipina catalana i les administracions. També ens acompanyen l’Estela Vizco Bautista i la Michell Aglibot Mabanag, que també fa dècades que viuen a Catalunya, i la Cheng Benigay Ross, que tot just fa mig any que ha arribat.

Per elles, la família és un organisme que s’estén més enllà del nucli i els llaços de sang i el més important és proporcionar un futur millor als fills, encara que això signifiqui viure’n allunyades, fins i tot durant dècades. El seu neguit principal són les necessitats dels fills, sobretot l’educació, i és normal que les famílies amb fills nascuts a Catalunya els enviïn a Filipines perquè no prenguin temps a la feina i tinguin una atenció i nivell de vida que aquí no poden plantejar-se.

Banc d'aliments EAMISS

La pandèmia ha colpit de ple la comunitat filipina, molt vulnerable a la informalitat i les restriccions de sectors com el turisme i les cures, i el banc d’aliments de l’EAMISS al carrer de la Cendra dóna suport a les famílies que ho necessiten.

Això, que pot semblar contradictori des d’una lògica europea, des d’una perspectiva filipina té tot el sentit, perquè és a partir de la família extensa que s’observa la viabilitat dels projectes vitals. Malgrat això, la Jossie, l’Estela, la Michel i la Cheng estan d’acord en que aquestes solucions obren grans distàncies culturals i afectives que, a la llarga, són frustrants.

Si bé no creuen que la societat catalana sigui racista, la Jossie remarca que sovint s’emeten judicis de valor sense entendre els factors que les empenyen a actuar d’una o altra manera i que xoquen frontalment amb la seva cohesió i solidaritat comunitària, com posar en qüestió la seva idoneïtat com a mares, per exemple.

A Filipines, en canvi, l’exportació de mà d’obra ha tingut un impacte transcendental pel desenvolupament del país, i els mitjans de comunicació han catalogat les treballadores domèstiques a la diàspora com bayong bayani (heroïnes nacionals), romantitzant el seu sacrifici. Així doncs, les treballadores filipines migrades s’estableixen voluntàriament en societats que vulneren els seus drets al mateix temps que es converteixen en motor econòmic del país que les ha forçat a emigrar.

Al documental, hi ha un moment que la directora de l’escola de Treballadores Filipines a l’Estranger espeta a les aspirants ‘Filipinos are not weak’ (les filipines no som dèbils), encorantjant-les a resistir els maltractaments físics i psicològics que els esperen. Des d’aquest petit racó del Raval, la Jossie, l’Estela, la Michelle i la Cheng, m’han ensenyat que la seva lluita consisteix en fer entendre a la comunitat filipina que reclamar els seus drets laborals com a ciutadanes no significa ser dèbils. A Catalunya ni enlloc.

Les Treballadores Filipines a l’Estranger s’estableixen en societats que vulneren els seus drets al mateix temps que es converteixen en motor econòmic del país que les ha empès a emigrar.

Sung-a Yoon

Volia que la pel·lícula mostrés la perspectiva de les dones que deixen els seus per tenir cura d'altra gent a l'estranger.

Overseas (Ultramar)
Sung-A Yoon, 2019

Entrevista de DOCSBARCELONA a la directora.

Las muchachas (Les noies)
Marcela Zamora, 2013

A Las muchachas, un grup de salvadorenques també trenca el silenci per denunciar les violències que han sofert com a treballadores de la llar i constata que els abusos fruit de la vulnerabilitat són universals.

The Maids (Les minyones)
Christopher Miles, 1975

The MaidsIgual com passa a OverseasLes minyones palesa la tensió de les dinàmiques de poder entre patrons i subalternes a través d’un joc pervers de rols reversibles. Quan els senyors no són a casa, la Claire i la Solange fan torns per disfressar-se de madame i humiliar l’altra, que fa de minyona en un ritual ple de frustració i ressentiment de classe.

El guió es basa en Les Bonnes (1947), una peça teatral de Jean Genet inspirada per les germanes Lea i Christine Papin, que van assassinar brutalment la seva patrona després d’anys d’abusos i vexacions. Igual que la pel·lícula, l’obra de Genet també continua vigent i encara es porta a escena adaptada al context actual.

Quan el dramaturg Anton Juan va estrenar-la el 2013 al Mirror Theater Studio de Manila, la crítica va dir que interpel·lava molts filipins que encara viuen situacions pròpies d’una societat feudal. L’execució de la Flor Contemplacion a Singapur el 1995 o el retorn heroïc de la Sarah Balabagan dels Emirats Àrabs Units un any més tard, recorden el cas de les germanes Papin i fan evidents les condicions extremes a les que han de fer front les filipines emigrades.

Que Horas Ela Volta? (A quina hora torna?)
Anna Muylaert, 2015

Que Horas Ela Volta

Fa tretze anys que la Val va deixar la seva filla Jessica al poble per anar a fer de minyona en una casa benestant de São Paulo. Durant tot aquest temps la Val envia diners perquè la seva filla pugui créixer i estudiar, però no s’han vist ni una sola vegada i, en canvi, ha assumit el rol de segona mare d’en Fabinho, el fill adolescent de la casa.

A Que Horas Ela Volta? planteja la contradicció de separar-se de les persones estimades perquè puguin tenir un futur millor que el propi.

A la pel·lícula, mare i filla constaten la distància que les separa i la fragilitat dels seus afectes quan la Jessica va a São Paulo a fer la selectivitat. L’esforç de la Val ha fet possible que no s’hagi de sotmetre i pugui aspirar a una vida millor, però per aconseguir-ho ha sacrificat la seva relació.

Roma
Alfonso Cuarón, 2018

Roma

Inspirada pels records d’infantesa del director, Roma mostra la rígida divisió social mexicana des de la perspectiva de la Cleo, una minyona interna en una casa de família benestant. El relat és un reflex fidel del racisme sistèmic que pateixen els pobles indígenes americans i un reconeixement al paper de mares subrogades que fan moltes treballadores d’origen indígena i classe subalterna.

La camarista (La cambrera de pis)
Lila Avilés, 2018

La camarista

La camarista mostra la rutina de l’Eve, cambrera de pis en un hotel de luxe de la Ciutat de Mèxic, situat molt lluny del barri perifèric on viu. El contrast entre la seva vulnerabilitat i els privilegis dels clients de l’hotel fa visibles violències molt diferents i evidencia la desigualtat de classe que l’Eve no vol que pateixi el seu fill.

Overseas
Dilara Ekmen

Responsable d’incidència política i social de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat.