L’amor romàntic mata, així, exactament. Mata perquè ens confronta, mata perquè ens aïlla, mata perquè fa passar l’amor®, és a dir, la parella, per davant de tot. I quan arriba la violència, ja em diràs com es desmunta això, i com s’assimila que allò que havia de ser el millor que t’ha passat, allò que et dóna valor i autoestima, resulta que és una merda. Com ho fem? Perquè aquí, companyes, hi hem estat totes.
Hi ha un munt de presumpcions errònies al voltant de l’amor Disney que el protegeixen, també entre feministes. Una d’elles és que l’amor Disney no és amor de veritat, és una altra cosa. I clar, el que cada una de nosaltres sentim quan ens enamorem, no fotem, és amor! Llavors, concloem, l’amor Disney és el que senten les altres. I l’assenyalem (en les altres) i ens quedem tan pantxis. Anem per parts: quan diem Disney, o romàntic, ens referim a la construcció, no al sentiment. Sentim el que sentim, i sentim el que podem sentir. Construïm l’amor d’aquesta manera, i allò perillós és la manera de construir-ho.
D’altra banda, allò que sentim també és una construcció. Poso un exemple que tinc ja molt gastat però que em sembla molt útil. Si pensem a passejar per un cementiri a la nit soles sentim por i si ho féssim, ens moriríem efectivament de por. Però no tenim cap experiència (a la història!!) de morts que hagin sortit de les tombes per matar ningú, ni de violadors que violin després de morts, ni res semblant. Segurament ni els dolents-dolents van als cementiris de nit perquè no hi ha res a fer. Deu ser el lloc més segur del món. La por que sentim, doncs, és una por construïda socialment.
L’enamorament també el sentim, clar, però també el construïm. Hi ha tota una sèrie de rituals d’autoenamorament i que incorporem sense embuts perquè enamorar-nos és un mandat de gènere, perquè ser dones és estar enamorades, per molt malament que soni. Em sé la teoria però també em remeto a la pràctica i a les poques èpoques de la vida que passem sense estar emparellades i a com considerem aquestes èpoques com estones entre aparellaments. Per enamorar-nos, i per enamorar, doncs, mitifiquen, generem narratives de predestinació, resignifiquem les memòries de les nostres vides per anar a parar allà, a aquell enamorament, a aquella parella.
I fer tot això no vol dir que no sentim el que sentim ni vol dir que allò que sentim no sigui real. No vol dir ni tan sols que sigui “dolent”. Però igual que hem entès que el gènere és una construcció i no per això és menys real, l’enamorament s’hauria d’entendre d’una manera semblant, i entendre la seva performativitat, també.
Una altra qüestió que assumim al voltant de l’enamorament i que, per mi, contradiu de manera frontal el pensament feminista, és la manca d’agència davant l’enamorament. La inevitabilitat, allò quan t’enamores no hi pots fer res, és una idea extremadament perillosa. El nostre desig, que és nostre, que és propi, passa a ser desig de reciprocitat, desig de ser desitjada, en un exercici d’autocosificació que no té a veure amb el cos, sinó amb la mirada rebuda, amb la necessitat de rebre la mirada del desig recíproc. D’alguna manera, entreguem el nostre desig sense decidir ni tan sols fer-ho: ens neix entregat. El desig es completa amb la reciprocitat… i és així que el perdem.
Desitjar i voler ser desitjada són dues coses a diferenciar. La predestinació també s’articula amb aquest relat de l’inevitable: l’altre i jo estem destinades, i contra el destí ja em diràs. És una lògica del tot curiosa per un moviment des-essencialitzador com és el feminisme que ha lluitat tant per arrencar les nostres vides de les garres de la predestinació.
Per acabar-ho de rematar, l’amor de veritat, l’amor-amor, és únic. Cap Ventafocs té tres marits i dues xicotes. El conte s’acaba quan trobes l’Amor, amb majúscules, i au. Com ens ho fem per conjugar aquesta idea que portem tan i tan arrelada amb la realitat amorosa de les nostres vides llargues i canviants, amb les nostres biografies plenes d’amors? Fàcil: negant-los tots menys l’amor present. Hi ha un munt de cançons que parlem d’això, de l’especificitat tan específica del que sentim tu i jo com si ningú la sentís igual o com si cada una de nosaltres no l’haguéssim sentida mai. Mare meva la intensité.
Posem-nos serioses un moment, i sense fer-ho públic, responguem-nos en privat, en silenci: descartem l’amor actual, qui l’estigui vivint, perquè ja sabem que no podem ser objectives, però, revisant els vostres amors anteriors, no us sembla que a cada vegada us semblava que era l’Amor i és la ruptura la marca que ens fa repensar-lo com a no-veritable en tant que temporal, no etern?
Amb tot aquest tinglado està clar que ens trobem bastant indefenses davant l’enamorament. Ens queda, però, el rovell de l’ou, la qüestió que per mi és la clau: la confrontació horitzontal i quan dic horitzontal penso en la Ventafocs i les germanes com penso en nosaltres enamorades i les amigues, com penso en nosaltres enamorades i les exparelles de la nostra parella. He escrit algun cop que l’exparella de la nostra parella té informació transcendent… i tan de bó ho hagués après abans, però el sistema no ens deixa veure això.
El sistema de confrontació, aquell que ens diu que la resta de dones ens tenen enveja i desitgen el nostre príncep o la nostra princesa, ens ensenya que som competidores naturals i que aconseguir l’atenció d’aquella persona demostrarà que som millors. Potser no anem per la vida pensant que som millors (potser, dic) però totes hem viscut la sensació de no ser les escollides i pensar que som pitjors. Forma part del mateix entrellat.