MAIN INFO TITLE

• Text: MAIN INFO TEXT
• Fotografia: MAIN INFO PHOTO

«No tenemos ni desinfectante ni mascarillas, llevo un tiempo con la misma mascarilla, la lavo pro la noche y por la mañana me la pongo, puedo perfectamente tenir coronavirus i contagiar a mis abuelitos, como puede ser?», m’informava la Silvia via whatsapp, amb la pena al cor.
És treballadora familiar, fa atenció domiciliària a persones dependents. A sus abuelitos, com li agrada anomenar‐los. I ho fa amb tot l’amor i saviesa mamats al seu Perú natal.
La pandèmia, però, ha sacsejat moltes creences fins ara inalterables, com que la gent gran importa o sobre qui és essencial, més enllà de l’etiqueta, i qui no.
«Desdel primer momento, tuve una terrible sensación. Ví com se acababa de instaurar un nuveo orden mundial, y nadie hizo nada».
Quan moltes de nosaltres restàvem a casa confinades, teletreballant i fora de perill, la Silvia recorria els carrers de Mataró per arribar als domicilis on presta atenció especial a les persones que té assignades des del Servei d’Atenció Domiciliària de Mataró. També els va recórrer per recollir tela, alcohol i més material per fabricar EPIs casolanes.
De tot això i més hem conversat amb la Silvia via videoconferència. I m’ha ensenyat, des de casa seva, sus armas de resistencia. Quan la vaig trucar, feia estrelles amb paper cartró, però no li sortien del tot bé. Me les ensenyava i se’n reia.
— Què en vols fer, Silvia?
Doncs, estic preparant regals de Nadal per mis abuelitos i tothom que necessiti embellir un dia que amb una estrella potser no serà tan trist.
— Encara treballes al SAD?
Sí, no he parat ni un dia, des que va començar tot això.
— Recordo que quan es va declarar l’estat d’alarma, em vas venir a buscar una ampolla d’alcohol per fabricar sabó. Com va anar, allò?
L’empresa que em va contractar no ens facilitava EPIS i vaig tenir por de contagiar a les persones amb qui treballava, o que m’encomanessin elles a mi. No sabia què fer. Vaig presentar queixes a tot arreu, però ningú em va fer cas. Va ser desolador veure com tothom prioritzava l’afiliació política a la seguretat de les persones, sobretot de la gent gran de la que fan tanta bandera. Estava desesperada, tenia por i acabava de descobrir que no valíem res, ni nosaltres ni els avis. Aquells aplaudiments que sentia des dels balcons em semblaven pura hipocresia. Per mi, s’acabava una època i en començava una altra.

De sobte, vam esdevenir essencials. Essencials només per complir amb les obligacions que tenim, que ja les sabem, però en quant als nostres drets no. Cada dia, feia els recorreguts sola al carrer. No hi havia ningú més. Els meus avis també estaven sols, totalment sols. L’únic contacte que tenien amb el món exterior era jo. A qui tenia fills o filles, li deixaven menjar a la porta i marxaven. Tot allò per mi era inhumà. Els avis poden morir de pena si és perquè algú els visita i els ajuda en les seves necessitats bàsiques. I per sort, cap d’ells es va contagiar. Em vaig protegir tant com podia per ells.