1. De la limitada efectivitat de l’acció sancionadora
Una primera reflexió que imposen les violències masclistes digitals, és com afrontar unes violències en les què la capacitat sancionadora de l’Estat és tan limitada. Aquesta limitació ve determinada per tota una sèrie de factors inherents a les mateixes. Davant d’un fenomen d’abast transnacional, els Estats tenen una reduïda capacitat d’acció legal, cenyida als delictes que es cometen dins dels seus territoris. Per altra banda, cap sistema legal sembla poder donar resposta a aquest volum oceànic de continguts divulgats mitjançant les xarxes socials i Internet en general. Un altre aspecte rellevant és que les violències digitals evolucionen constantment i avancen de manera immensament més ràpida que l’aprovació de lleis que puguin sancionar-les. Aquests decalatges, generen “buits legals” que emparen la impunitat de moltes d’aquestes violències.
Un darrer aspecte que dificulta la resposta legal dels estats, és el fet que les violències masclistes digitals, es materialitzen en una gamma immensa d’intensitats, que van des de l’insult sexista a la divulgació de continguts íntims que poden acabar provocant el suïcidi d’una dona. El Codi Penal està pensat per situacions molt greus, i per tant, un gruix important de violències digitals, pot quedar sense resposta sancionadora adequada. Dissenyar respostes coherents, efectives i proporcionades a aquesta diversitat d’infraccions, demanda l’articulació de mesures en diferents jurisdiccions, com la civil, l’administrativa i la penal. Un altre aspecte fonamental de la limitada resposta legal dels estats, és el fet que tots els sistemes sancionadors, estan basats en el principi de responsabilitat individual pel fet concret.
Aquesta estructura xoca amb la realitat de les violències digitals, en les què sovint és habitual que arran de la divulgació d’un missatge inicial per part d’un usuari concret, no sempre intensament lesiu en sí mateix, es desencadena un allau de missatges que són els que en causen un dany cumulatiu molt greu a la dona. Com depurar la responsabilitat dels centenars o milers d’usuaris que han participat en la divulgació d’aquell missatge inicial? O bé, és legítim que l’usuari que divulga el missatge inicial hagi de respondre de la divulgació massiva que ha desencadenat? A banda de la responsabilitat pel fet concret, com mesurar la intencionalitat en els missatges divulgats mitjançant les xares socials, que tenen unes regles i lògiques diferents de la realitat analògica?
2. De la prevenció en clau de cultura democràtica
La limitada capacitat de resposta des de l’acció sancionadora dels Estats, empeny a focalitzar la resposta en les estratègies de prevenció, de cooperació i de coresponsabilització social, com a vies d’actuació no només desitjables, sinó prioritàries. Les violències masclistes digitals, confirmen la premissa segons la qual actuar sobre el símptoma enlloc de sobre la malaltia, tindrà sempre un efecte pal·liatiu limitat al cas concret i en cap cas sanador de l’origen de la problemàtica.
La prevenció, passa per un primer pas necessari: el de la comprensió del fenomen. I precisament, les violències masclistes digitals, són un camp en el què és especialment fàcil trencar diversos estereotips sobre les violències masclistes. I és que les violències masclistes, encara solen ser considerades un afer privat, entre un home maltractador – en cap cas representatiu del conjunt d’homes- envers la seva parella femenina, que sol ser considerada una dona dèbil, resignada i sense capacitat d’agència.
Per contra, les violències digitals, són exercides per homes ben diversos, contra una diversitat de dones, amb les que el conjunt de la societat pot identificar-se i per tant empatitzar. Aquestes violències són comeses a l’espai públic virtual, i per tant són vistes per tothom. I una gran part de les mateixes, escapen del conflicte “privat” de les relacions íntimes. De fet moltes d’elles actuen a mode de càstig envers les dones que se signifiquen, per conquerir espais socials o professionals tradicionalment reservats per als homes, o que reivindiquen discursos feministes o que transgredeixen els rols de gènere amb els seus cossos i pràctiques vitals i sexuals dissidents.
Per tant, aquestes violències masclistes digitals deixen al descobert d’una manera molt palpable la veritable arrel de les violències masclistes: la del seu ús instrumental per a assegurar que les dones romanguin en aquesta desigualtat estructural. Un cop esvaïda aquesta aparença privada i particular de les violències masclistes, emergeix el seu vertader component polític. El d’una violència supremacista que té una finalitat molt tangible: la de controlar, disciplinar i castigar les dones per raons de gènere. I és des d’aquest punt de vista que les violències masclistes digitals faciliten l’aflorament de la dimensió d’afectació dels drets fonamentals que vulneren aquestes violències: la de la llibertat ideològica, de dignitat personal, de seguretat, de llibertat d’expressió, de participació en els afers polítics i de reunió.
Les violències masclistes digitals fan fluir naturalment la vulneració de la ciutadana, de la qualitat democràtica i de la vigència de l’Estat de Dret, que queda en entredit degut a la perpetuació i la impunitat de les violències masclistes. Les violències digitals, probablement, permetin ajudar a repolititzar les violències masclistes en general i a dimensionar l’afectació dels drets fonamentals que suposen.
3. De la responsabilització col·lectiva dels i de les usuàries de les xarxes socials
Una altra conseqüència derivada de la limitada capacitat d’acció de l’Estat, és la necessària involucració dels propis usuaris i usuàries de les xares socials en l’estratègia d’erradicació de les violències masclistes digitals. Internet és un mirall de les estructures socials i per tant, reprodueix les relacions de poder i les violències que s’hi donen.
De fet Internet, és una altra vessant de la nostra realitat, a on no només ens comuniquem, sinó que interactuem, ens projectem i existim amb la nostra identitat digital. L’espai digital és una nova àgora pública en la què les persones intervenim i influïm en els afers públics i del debat social. Tan real i transcendental és la nostra existència virtual, que l’1 de juliol del 2016, el Consell dels Drets Humans de les Nacions Unides va adoptar una resolució segons la quals els Drets Humans, també havien de ser protegits a Internet. En aquesta línia, el 2 de juliol del 2018, el Consell dels Drets Humans de les Nacions Unides, va adoptar una resolució cabdal, anomenada “Promoció, protecció i gaudi dels drets humans a Internet”.
La manera més efectiva de prevenir les violències masclistes digitals, és la de fomentar l’educació digital, estimular la capacitat crítica i la responsabilitat col·lectiva dels usuaris i de les usuàries de les xarxes socials. Les campanyes de prevenció, han d’incentivar la conducta proactiva dels homes i dels joves en la erradicació de les violències, i han de promoure una masculinitat responsable.
Internet, doncs, és un espai preuat per a tots i totes, per les possibilitats que genera, i fàcilment pot ser entès com un bé comunitari, com un ecosistema virtual, la cura del qual, depèn de tots i totes. Totes les persones es veuen perjudicades per la hostilitat i el llenguatge violent de les xarxes, amb independència de si la violència es vehicula pel fet de ser dones o per altres trets identitaris. Els i les usuàries, poden sentir aquest espai, al marge del tradicional espai públic analògic intermediat pels poders públics, com un espai propi i en el què tenen marge de maniobra i capacitat d’acció per a incidir. La capacitat tècnica de les TIC, els dona el poder de detonar i sumar posicionaments individuals, que poden acabar provocant-ne de col·lectius. Eines com la creativitat o l’humor poden ser especialment potents per a combatre les violències masclistes digitals.
La manera més efectiva de prevenir les violències masclistes digitals, és la de fomentar l’educació digital, estimular la capacitat crítica i la responsabilitat col·lectiva dels usuaris i de les usuàries de les xarxes socials. La majoria d’adolescents coneixen de primera mà el potencial lesiu dels continguts que es divulguen per les xarxes socials, per haver-los patit directa o indirectament. Les violències digitals són un àmbit en el què la denúncia de la banalització i de la normalització de les violències masclistes, és especialment comprensible.
També són especialment tangibles els estereotips de gènere i els models de masculinitat que les alimenten. I també és altament perceptible com cada acció individual s’emmarca en patrons de violències estructurals. Les campanyes de prevenció, han d’incentivar la conducta pro activa dels homes i dels joves en la erradicació de les violències, i han de promoure una masculinitat responsable.
Per contra, les campanyes de prevenció, han d’evitar centrar-se en els perills de les xarxes socials, responsabilitzant a les dones i les joves que no adoptin precaucions, enfoc que pot dissuadir-les encara més d’accedir i romandre a Internet. De fet, l’empoderament digital i la participació de les dones en la creació de les noves tecnologies, per a què s’adaptin a les seves necessitats, és la única manera de frenar l’expulsió de les dones de l’espai digital.
Per altra banda, les xarxes socials també són un espai d’empoderament, en el què la resposta a les violències masclistes no queda totalment en mans de l’Estat. Les dones violentades, tenen la possibilitat d’articular estratègies de resposta i de confrontació directa amb els seus agressors. Alhora permeten teixir aliances de solidaritat i de resposta de manera més ràpida, àmplia i visible que en les violències analògiques.
Més enllà de la capacitat d’acció directa de les dones agredides, des dels feminismes, s’està treballant per estendre la cultura de la solidaritat front a les violències masclistes digitals. La creació d’alertes, de xarxes espontànies de solidaritat que ajudin a la dona que es troba en una espiral de violència, que preservin les evidències digitals, que assenyalin els perfils que sostenen conductes reiterades de violència envers les dones, que contra ataquin els agressors i facin denuncia política dels atacs, estan sent un objectiu prioritari de treball i de pensament col·lectiu feminista.
