Eines i recursos antimasclistes

soc una dona

soc una dona

La violència masclista és la que patim les dones pel sol fet de ser-ho. És consequència de les nostres relacions desiguals amb els homes, basades en el masclisme; no ens permet ser del tot autònomes ni assolir la plena ciutadania, i suposa una vulneració dels drets humans. Totes tenim dret a viure amb llibertat i a no ésser discriminades, explotades ni maltractades. Si et trobes en una situació injusta, o si saps d’algú que s’hi trobi, has de saber que no estàs sola i que t’ajudarem.

Serveis gratuïts - 124 idiomes - 24 h / 365 d

Soc una dona

Diàlegs 15.01.2021 Diàlegs

Les dones som persones amb drets

Text: Lobna Dahech
Fotografia: Maria Codina

El gener de 2020, quan encara no ens imaginàvem el trasbals que ens esperava i només fèiem servir la paraula pandèmia per parlar del masclisme, des de Can Ninetes la Marta Roura va convidar-nos a participar en un projecte feminista intercultural. Al cap d’un mes, vint-i-una dones de diferents procedències ens vàrem trobar a l’Escola Annexa de Girona amb un propòsits senzills: conèixe’ns, compartir experiències i trobar el que ens uneix.

Fèiem un grup eclèctic, perquè totes tenim trajectòries vitals diferents i moltes ens vèiem per primera vegada aquell dia, però vam adonar-nos de seguida que tenim un munt de coses en comú i la conversa va fluir amb facilitat, tot i que no estem avesades a parlar davant de càmeres.

Com a migrades, la majoria de nosaltres ha fet un recorregut que no sempre ha estat fàcil. I com a dones, ens hem hagut d’enfrontar al masclisme i les seves violències, tant als nostres llocs de procedència com a Catalunya, que ara és casa nostra. El masclisme es manifesta de formes diferents, però a tot arreu parteix del patriarcat, un sistema de dominació basat en la força que determina la inferioritat de les dones respecte dels homes.

A través de la cultura, el patriarcat estableix una sèrie de rols per les dones i compta amb infinitat de mecanismes perquè no ens n’alliberem. Alguns són evidents, com la violència física, la discriminació laboral o la dependència econòmica; però també n’hi de més subtils, com la tradició o les càrregues reproductives.

Davant d’això, les dones migrades ho tenim pelut. Hem deixat enrere les nostres relacions socials i afectives, estem desconnectades del nou entorn que ens envolta i les barreres culturals ens fan difícil establir nous lligams. Si per les catalanes autòctones ja és difícil enfrontar-se al masclisme, per nosaltres encara és més dur. Però som lluitadores empedreïdes i ossos durs de rosegar. Si no, no hauríem arribat tan lluny.

La conversa ens va servir per parlar de tot plegat i constatar que hi ha molta feina per fer, però també per reafirmar-nos en el convenciment que unides som més fortes i que és així que aconseguirem canviar el present i guanyar-nos el futur. Entre totes, agermanades, sense por.

Moltes dones decidim marxar d’allà on hem nascut, o ens hi veiem obligades per fugir de la guerra, la gana, la submissió o, senzillament, per assolir una autonomia econòmica que ens permeti prendre les regnes de les nostres vides. Fem camí amb el desafiament de conquerir drets amb els que aspirem a ser les úniques capitanes dels nostres viatges i ens emportem els nostres records, tradicions i coneixements allà on anem.

En el meu cas, em sembla que van ser les condicions sòcio-culturals i la repressió política que em van empènyer a migrar a la recerca d’una llibertat que Tunis em negava. Paradoxalment, el sistema frustrava els meus esforços per conquerir drets i, enlloc d’empetitir-me, això va despertar les inquietuds que em van estimular a imaginar altres possibilitats per mi com a dona i, finalment, a emprendre el viatge.

Només aterrar, les dificultats econòmiques i les barreres socials ja es fan evidents, en gran part per les polítiques migratòries racistes i discriminatòries que infravaloren les dones migrades com jo, condemnant-nos a la invisibilitat. Ens reben com a mà d’obra barata, útil per a perpetuar privilegis i desigualtats, però no ens acullen com a ciutadanes de ple dret i encara menys com a persones iguals.

Dotze anys després, segueixo amb el mateix afany de llibertat, però ara ja no estic sola. Durant aquesta aventura he trobat moltes companyes amb les que he compartit reflexions i, sobretot, he ajuntat forces i desenvolupat estratègies per millorar la situació de les dones migrades. Com en aquesta trobada, on ens qüestionem les reivindicacions de les unes i les altres, però també compartim experiències i aspiracions semblants.

‟Com a dones hauríem de tenir dret a que no ens imposin com hem de portar el nostre cos, que el nostre cos no sigui objecte de decisions d’altres persones que no tenen a veure amb nosaltres.” — Adama Boiro

Lobna Dahech

Fem camí juntes per sentir, pensar i construir una comunitat humana que cuidi la vida en tota la seva dimensió.

Cada dia hem de lluitar contra estereotips, prejudicis i la racialització a la que tant ens sotmeten els nostres veïns com les institucions. També hem de suportar permanentment el paternalisme i que ens tractin com a dones sense capacitats que necessitem compassió i tutela, com si fóssim estúpides, no tinguéssim criteri, opinions ni capacitat de decidir.

Malgrat totes aquestes adversitats, les dones migrades ens rebel·lem contra la submissió, compartim coneixements i reivindicacions i abracem la nostra diversitat, que ens dóna forces per combatre el masclisme, el racisme i la desigualtat.

La nostra acció és col·lectiva i comunitària, perquè volem acabar amb els prejudicis i estereotips excloents des del vincle entre diferents i conquerir unides els nostres drets i ciutadania.

Avancem en aquest procés transformador a través d’infinitat de moviments i col·lectius de dones migrades, construint espais comuns de reflexió i activisme, educant des d’una perspectiva de gènere diversa i antiracista, promovent i consolidant la consciència feminista descolonitzadora entre les dones migrades i generant noves referents amb veu pròpia.

També actuem contra el patriarcat, els feminicidis i qualsevol altre tipus de violència masclista que ens impedeixi assolir una igualtat real en l’accés de totes a compartir equitativament el benestar comú amb el conjunt de la societat.

Fem camí juntes per sentir, pensar i construir una comunitat humana inclusiva i participativa, que cuidi la vida en tota la seva dimensió i garanteixi la convivència en harmonia, autonomia i llibertat, sense por, guerra, violència ni opressió.

La mobilitat humana és un dret i la condició de ciutadania és inherent a l’existència en societat. Un estat social i democràtic no pot legitimar polítiques racistes, al contrari, hauria de garantir els drets de totes les persones i promoure una vida lliure de violències masclistes racistes, masclistes i capitalistes. Cada vida compta, la convivència és l’acció vital de reconeixement de les diferències i la diversitat.

Aquesta conversa ha servit per conèixe’ns i constatar, una vegada més, la força i determinació de totes nosaltres.

‟A l’Escola Annexa hi vaig conèixer dones que havien passat per una experiència com la meva, o fins i tot pitjor, dones d’orígens diversos amb les que em vaig adonar que no hi ha cultures diferents en això i que les dones som criades com esclaves, per cuidar la mainada, fer les feines de la casa i així passar la vida, sense fer res més des de ben petites fins a fer-nos grans.” — Gurvinder Kour

Tècnica de cooperació especialitzada en el món àrab i el Magrib.