Una vaga laboral, estudiantil, de consum i de cures, internacional i aixecada des de baix
El rebuig a totes les formes de violència contra les dones també està en l’arrel de la convocatòria internacional de vaga que el moviment feminista #Niunamenos va llançar l’any 2016 davant de l’escalada de feminicidis al continent llatinoamericà, amb el lema «Si nuestras vidas no valen nada, produzcan sin nosotras».
A Catalunya, l’espai Vaga de Totes ja havia convocat una vaga feminista a la tardor de l’any 2015. La proposta de fer vaga mundial el 8 de març, dia internacional de les dones treballadores, va sorgir als anys 70 de la Campanya internacional per un salari per al treball sense sou, per reivindicar la visibilitat i el reconeixement social de totes les tasques domèstiques i de cura que no es consideren treball. A casa nostra, la Xarxa Les dones compten va començar a difondre-la als inicis de 2000, quan va promoure la comptabilització del treball domèstic, reproductiu i de cures no remunerat i va aconseguir el suport del Parlament, i quan el sindicat CGT va convocar aturades parcials l’any 2001.
Han calgut prop de 18 anys perquè aquesta crida mobilitzés el teixit sindical, estudiantil i associatiu català i estatal amb una proposta tan integral com ambiciosa: una vaga a l’àmbit laboral i estudiantil, al treball de cures de persones remunerat i no remunerat, i al consum de recursos i energia. EL manifest de la vaga feminista del 2019, crida a aturar-ho tot per a rebutjar «el patriarcat, el capitalisme, el colonialisme, el racisme, l’heterocentrisme i el capacitisme», una esmena a la totalitat del sistema, i aporta un programa extens i complet de mesures per aconseguir-ho.
L’any 2017, moviments de 30 països van adherir-se a la convocatòria, i a Catalunya la CGT va cridar a fer aturades de mitja hora. El 2018, 170 països se sumaven a la vaga i el moviment feminista, articulat en assemblees i comitès de barris, pobles i ciutats i també a nivell estatal, va aconseguir que els sindicats CGT i CNT convoquessin una vaga de 24h. a escala estatal, i que els majoritaris organitzessin aturades de dues hores. El 2018 i 2019 prop de sis milions de persones van fer vaga laboral arreu de l’Estat, i el 2019 els sectors d’educació dels sindicats de CCOO i UGT van cridar a la vaga de 24h. A les universitats la vaga va ser un èxit, amb un 72,44% de participació, i, tot i que el Govern xifra en poc menys d’un 7% la participació general, a espais com el metro de Barcelona prop del 19% de la plantilla va fer vaga. A Catalunya, milers de periodistes i professionals de la comunicació es van sumar a la iniciativa estatal «Las periodistas paramos» amb un manifest propi, Les periodistes parem, i des de l’organització de la vaga es va posar en marxa l’Agència 8M, on fotògrafes, periodistes, càmeres, comunicadores i activistes feministes van donar cobertura minut a minut a la vaga amb el lema «Nosaltres parem, nosaltres t’ho expliquem».
Almenys deu activistes feministes han estat objecte de represàlies a Catalunya per accions realitzades a les dues vagues feministes, un número que puja a la vintena a nivell de Països Catalans i a prop de trenta a nivell estatal. Les set vaguistes que van tallar les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a l’alçada de Sant Cugat durant unes hores el 8M de 2018 s’enfronten a un judici i multes que sumen els 26.000 € i han respost amb la campanya #8milmotius. A Barcelona, el Departament d’Interior ha utilitzat la Llei Mordassa per a multar tres activistes de Sants i Poblesec per interrompre el trànsit i l’Espai Feminista de Sants va llançar la campanya #Jotambétallo, que ha arribat a recolzar la presidenta de l’Institut Català de les Dones. Tot i així, Interior ha mantingut les multes i durant la jornada del 2019 els Mossos d’Esquadra van identificar centenars de feministes als piquets de Barcelona, van obstaculitzar la tasca informativa de l’Agència 8M i van carregar durament contra centenars de persones que celebraven el final de la jornada de vaga a Manresa.
El gran repte: afirmar la diversitat, desmuntar desigualtats, privilegis i relacions de poder
Les vagues feministes de 2018 i 2019 han marcat un abans i després pel que fa a la consideració del feminisme, que, de cop i volta, s’ha convertit en mainstream. Gestionar aquest moment d’ampli suport social i resistir-se a la cooptació, fagocitació i instrumentalització per part d’organitzacions socials i polítiques diverses és vital, així com seguir treballant des de l’horitzontalitat, la diversitat i el treball en xarxa, preparar-se per futurs moments de reflux i afrontar les violències que assetgen tant les activistes feministes com el conjunt de dones, lesbianes i trans, les identitats de gènere i masculinitats no hegemòniques en aquests temps de derives neoliberals i neofeixistes.
El moviment feminista ha crescut quantitativa i qualitativament quan ha estat capaç d’articular-se des de i amb les persones i col·lectius que viuen les majors vulneracions de drets, treballar per amplificar les seves denúncies, reivindicacions i propostes i per millorar les seves condicions de vida. El full de ruta comuna feminista ha d’orientar-se a erradicar, a més de les desigualtats de gènere, les de classe, ètnia i d’origen, la negació de drets de ciutadania i les desigualtats nord-sud.
Les dones migrades i també les autòctones racialitzades (gitanes i afrodescendents), que viuen un moment d’apoderament col·lectiu i construcció de discurs i acció pròpies, fa dècades que reclamen que el moviment afronti els privilegis i les desigualtats a nivell intern i transcendeixi la mirada blanca, europea, occidental, heterosexual i urbana. L’any 2018 van denunciar que la resposta feminista de rebuig a les violacions de les temporeres de la maduixa de Huelva fou menor que en el cas dels Sanfermins, i han posicionat al manifest de la vaga feminista de 2019 temes com el rebuig a la llei d’estrangeria i la major exposició de migrades, refugiades i racialitzades a les violències masclistes.
Les treballadores domèstiques porten vuit anys esperant la plena equiparació de drets laborals amb la resta de treballadores i treballadores segons preveu el conveni 189 de la Organització Internacional de Treball (OIT) de 2011. Una gran majoria són migrades i durant dècades les seves reivindicacions han estat perifèriques a l’agenda de certs feminismes hegemònics. Amb una societat envellida i en plena crisi de sosteniment del treball de cura de les persones, dignificar les condicions de treball d’aquestes dones i posar al centre del debat públic la importància i l’emergència de fer sostenibles aquestes tasques a tots els àmbits de la vida (laboral, social, comunitari) és una fita central de l’agenda feminista transformadora.
A casa nostra, les prostitutes porten prop de 20 anys organitzades per rebutjar la persecució policial i administrativa i reivindicar drets laborals i socials. Algunes han creat seccions sindicals de treball sexual i altres van crear el sindicat OTRAS l’any 2018. Dues organitzacions feministes van denunciar-lo i van aconseguir que l’Audiència Nacional anul·lés els seus estatuts i invalidés la seva acceptació per part del Ministeri de treball.
Les diferències sobre la consideració de la prostitució dins el moviment feminista haurien de gestionar-se amb un diàleg i debat constructiu. Alguns sectors feministes atien un enfrontament obert, trufat d’ insults i desacreditacions a les feministes i organitzacions que porten dècades donant suport a les prostitutes front les múltiples violències que les assetgen. En nom de la defensa dels drets de les dones que es prostitueixen s’està defensant polítiques i mesures prohibicionistes, que les criminalitzen i persegueixen; i en nom de la lluita contra l’explotació sexual i el tràfic, es justifiquen mesures que no aborden qüestions de fons com la llei d’estrangeria, que afavoreix la proliferació de màfies de tràfic i tracta de persones, o els privilegis dels propietaris dels macro prostíbuls on proliferen les màfies que exploten les dones. Cal escoltar les veus de les pròpies afectades i de les entitats especialitzades en tracta, que asseguren que la criminalització de la prostitució tan sols beneficia les màfies.
Altres sectors, amb l’excusa de debatre sobre el subjecte central del feminisme, rebutgen la presència de les dones i homes transgènere al moviment, en un discurs que coincideix perillosament amb els grups antielecció i ultracatòlics que afirmen que les característiques biològiques condicionen el gènere de forma inamovible. Un moviment feminista transformador ha de barrar el pas a l’exclusió i estigmatització de les persones trans.
Aturar l’escalada de violències masclistes i la criminalització dels feminismes, seguir articulades
Una altra prioritat clau és aturar l’escalada de violències masclistes a nivell social i institucional, tant en un sector de la judicatura que empara la impunitat de les violències masclistes com a nivell institucional, amb l’ascens de partits d’ultradreta que qualifiquen el pensament feminista d’ideologia de gènere i criminalitzen l’activisme feminista, conscients que és un dels tallafocs més potents que hi ha contra l’ascens dels feixismes: no oblidem que el moviment feminista va mobilitzar-se a cinquanta ciutats davant l’entrada de Vox al govern andalús el passat gener.
Cal desmuntar el discurs social que parla de denúncies falses mentre els feminicidis no s’aturen i les dones que denuncien perquè no tenen altres recursos de protecció per a elles i les seves criatures es troben una judicatura que les qüestiona, les acusa d’alienar els seus fills i filles o les sanciona per protegir-los de la violència, com li ha passat a Juana Rivas, però també a desenes de mares que han desobeït per allunyar-los de pares maltractadors i abusadors.
Necessitem bastir xarxes de suport per a les dones i les criatures, i al mateix temps, seguir treballant per posicionar la pràctica de la justícia feminista als espais comunitaris, socials i organitzatius. Com plantegen les juristes feministes, la noció feminista de justícia no se centra en l’enduriment de les penes i del càstig contra els agressors , ja que només recorre al sistema penal com a recurs per a protegir les dones, nenes i nens que suporten les violències masclistes, incloses les sexuals, perquè la societat no en permeti la repetició, i per desmuntar la impunitat dels agressors, la inacció i complicitat social i l’estigmatització de qui pateix l’agressió.
El moviment feminista parteix de la premissa que les violències masclistes tan sols s’erradicaran transformant profundament la mentalitat patriarcal col·lectiva i desmuntant el component violent de la masculinitat hegemònica. Per això, cal seguir treballant per la coeducació, l’educació sexual i afectiva en igualtat de condicions i la sensibilització de professionals de l’educació i dels mitjans de comunicació, agents clau en la prevenció de les violències masclistes.
És urgent generar recursos per a la denúncia, protecció i autocura per a les activistes feministes que viuen assetjament o agressions a les xarxes socials i al carrer, així com aturar la criminalització i judicialització de les activistes feministes, que ja acumulen una cinquantena de denúncies arreu de l’estat, com denuncia la campanya “Defender a quien defiende”, i aconseguir que els actors socials i institucionals deixin de perseguir-les.
Cal seguir avançant en l’articulació a nivell català, estatal i internacional per mantenir la capacitat de mobilització i construcció creativa i transformadora, i també per a cuidar una de les potències cabdals del moviment: la de generar i sostenir debats constructius i construir consensos malgrat els dissensos, assolir objectius comuns amb estratègies diverses. Ho hem vist als carrers: no són temps de construir estructures verticals, sinó de bastir fites compartides des de l’acció descentralitzada i en xarxa, on cada node és vital i cap és el centre, per construir una sacsejada global cap a la transformació social, econòmica i política que necessitem com a societat, com a país i com a espècie d’un planeta molt proper al col·lapse.
