De tot això i més hem conversat amb la Silvia via videoconferència. I m’ha ensenyat, des de casa seva, sus armas de resistencia.  Quan la vaig trucar, feia estrelles amb paper cartró, però no li sortien del tot bé. Me les ensenyava i se’n reia.

— Què en vols fer, Silvia?

Doncs, estic preparant regals de Nadal per mis abuelitos i tothom que necessiti embellir un dia que amb una estrella potser no serà tan trist.

— Encara treballes al SAD?

Sí, no he parat ni un dia, des que va començar tot això.

— Recordo que quan es va declarar l’estat d’alarma, em vas venir a buscar una ampolla d’alcohol per fabricar sabó. Com va anar, allò?

L’empresa que em va contractar no ens facilitava EPIS i vaig tenir por de contagiar a les persones amb qui treballava, o que m’encomanessin elles a mi. No sabia què fer. Vaig presentar queixes a tot arreu, però ningú em va fer cas. Va ser desolador veure com tothom prioritzava l’afiliació política a la seguretat de les persones, sobretot de la gent gran de la que fan tanta bandera. Estava desesperada, tenia por i acabava de descobrir que no valíem res, ni nosaltres ni els avis. Aquells aplaudiments que sentia des dels balcons em semblaven pura hipocresia. Per mi, s’acabava una època i en començava una altra.

De sobte, vam esdevenir essencials. Essencials només per complir amb les obligacions que tenim, que ja les sabem, però en quant als nostres drets no. Cada dia, feia els recorreguts sola al carrer. No hi havia ningú més. Els meus avis també estaven sols, totalment sols. L’únic contacte que tenien amb el món exterior era jo. A qui tenia fills o filles, li deixaven menjar a la porta i marxaven. Tot allò per mi era inhumà. Els avis poden morir de pena si és perquè algú els visita i els ajuda en les seves necessitats bàsiques. I per sort, cap d’ells es va contagiar. Em vaig protegir tant com podia per ells.

— Tenien por?

Por, sensació d’estar abandonats, angoixa. Però jo els deia ‘de ésta vamos a salir juntos’, i els ajudava a sentir‐se millor. Més enllà de complir amb les tasques que mana el servei: netejar, dutxar, etc. Fèiem moltes activitats d’entreteniment: manualitats, música, cant, planificàvem junts els menús…  Jo comprava tot el material que calia. Vaig fer de psicòloga, art-terapeuta, administradora i treballadora familiar. Em sento molt satisfeta i al mateix temps agraïda, perquè en tot aquest procés hem après i hem crescut molt tothom. El dia que vaig rebre un missatge d’algú internat en una residència per decisió familiar on em deia ‘quan entraves a casa, l’alegria entrava amb tu’, va ser el dia més feliç de la meva vida.

— Silvia, el 8 de març et vas plantar tota sola davant de l’ajuntament de Mataró, amb una pancarta que deia “tu subcontrata me maltrata”. Ho vaig trobar un acte molt valent. Com va ser?

Sí, tenia molta ràbia acumulada dins. Veia com perillava la vida dels avis i la nostra. Com podia ser que un sector tant essencial i tan fràgil no gaudís de la protecció suficient? Si som tan essencials, per què no ens contracta directament l’ajuntament? Per què no pressionen l’empresa perquè ens faciliti EPIs, ens pagui bé i ens reconegui? Per què van morir tants avis a la residència de la Gatassa? Encara sento el nus a la gola quan hi penso. Aquesta ràbia és la que em va portar a plantar‐me allà, sola amb la meva pancarta.

— Sabem que la pandèmia va assotar molts col·lectius ja de per si vulnerables, com les persones d’origen migratori. En un barri com Cerdanyola, on hi ha moltes catalanes d’altres orígens, es deu haver notat molt l’impacte de la crisi sanitària.

Sí, rebia moltes demandes d’ajuda. Moltes famílies es van quedar sense ingressos, sense xarxa familiar i comunitària, i es van trobar en la misèria més absoluta. Vam intentar ajudar com vam poder. Però entre que els nostres recursos són escassos i que les mesures de seguretat no permetien gaire contacte, la nostra ajuda es va limitar a proporcionar aliments i roba, que també recollia mitjançant crides per whatsapp i facebook. Vam acompanyar en les derivacions als serveis socials i a entitats com la Creu Roja, Càritas, etc. Fins i tot vaig organitzar un ropero soliadrio, però es va desestimar perquè fomenta el contacte sense distància de seguretat.

Una de les accions en les que també vaig participar a través de les xarxes va ser Internet es un derecho, una campanya estatal promoguda per un col∙lectiu Valencià per pal∙liar la bretxa digital entre dones i homes i entre col∙lectius. El covid ha obligat a fer els tràmits online: les cites, les sol·licituds d’ajudes, les reclamacions, les renovacions de permisos de residència, tot, absolutament tot. Però poc els importa com s’ho ha de manegar la gent per accedir‐hi: si tenen accés a internet, si saben fer‐se un certificat digital, si saben manejar les noves tecnologies… Moltíssima gent no té aquests coneixements perquè ningú n’hi ha ensenyat. Com volen que la gent faci els tràmits, si no saben com fer-ho? Aquesta campanya ho denuncia i fa una crida a facilitar la formació necessària i l’accés a internet per a tothom, a l’empara del que diuen els tractats internacionals.

I tampoc hi ha cites per a renovar papers de residència i de treball. És un desastre el tema de las cites. Hi ha màfies que s’enriqueixen venent-ne. El govern diu que no, però jo sé que sí, tothom ho sap.

— Què fas actualment, Silvia?

Doncs, mira. M’ha agafat la dèria de brodar (i riu un altre cop). Jo mai havia brodat. Havia treballat un temps a la Gatassa, veia que les bates que fèiem servir no tenien cap distintiu especial i vaig començar a brodar‐hi coses, però ho vaig deixar estar. Amb tot això de la pandèmia, tenia molta necessitat de treure la ràbia de dins, la impotència i la indignació. Des de llavors, el brodat va esdevenir la meva nova arma de resistència, la manera de teixir xarxa, lligar nusos, comunicar els meus sentiments. És com la vida mateixa. Tinc companyes i amigues de diferents països que també fan de l’art la seva arma de resistència a través de la qual transmeten els seus missatges, com la Natalia Cabezas. És un saber fer antic de les nostres terres d’origen. L’hem heretat i l’hem de fer perdurar. Un retorn a l’origen.

Ara escric el meu diari de la pandèmia a través del brodat. I també escric el diari d’una treballadora essencial, però aquest amb poesia.

— La pandèmia encara no s’ha acabat i sembla que torna amb més força que mai. Com veus tot això Sílvia?

A mi se’m confirma el que ja he dit abans: el nou ordre mundial ja és aquí i ningú hi fa res. Ens han segregat i han sembrat la por en nosaltres. El toc de queda em resulta horrorós. Jo vaig viure tocs de queda en diferents etapes de la història de Perú, i mai m’hagués imaginat que aquí ens hi trobaríem. Els tocs de queda, els confinaments, … totes aquestes mesures són en detriment dels drets essencials: assegurar algunes necessitats bàsiques a canvi de les llibertats és una altra arma de control, res més. Ens tornaran a confinar, les misèries quedaran amagades a les cases i ningú en sabrà res.

Vull lluitar per un món millor. Vull aconseguir que les dones tinguin autonomia econòmica i, en temps de pandèmia, és més necessari que mai. És cert que tot plegat desespera, però hem teixit aliances que ens donen força a les catalanes d’altres orígens i cada cop posem més accent en la cura mútua i l’auto-cura per avançar amb confiança en aquest camí difícil de la igualtat d’oportunitats.