Arrow right close

Eines i recursos antimasclistes

soc una dona
Arrow right
< open
Languages image description
soc una dona

La violència masclista és la que patim les dones pel sol fet de ser-ho. És consequència de les nostres relacions desiguals amb els homes, basades en el masclisme; no ens permet ser del tot autònomes ni assolir la plena ciutadania, i suposa una vulneració dels drets humans. Totes tenim dret a viure amb llibertat i a no ésser discriminades, explotades ni maltractades. Si et trobes en una situació injusta, o si saps d’algú que s’hi trobi, has de saber que no estàs sola i que t’ajudarem.

Serveis gratuïts - 124 idiomes - 24 h / 365 d
Silvia Llanto
Asmaa Aouattah Seguiré lluitant pels meus principis: igualtat de drets i respecte mutu
Silvia Llanto

‘No tenemos ni desinfectante ni mascarillas, llevo un tiempo con la misma mascarilla, la lavo pro la noche y por la mañana me la pongo, puedo perfectamente tenir coronavirus i contagiar a mis abuelitos, como puede ser?’, m’informava la Silvia via whatsapp, amb la pena al cor.

És treballadora familiar, fa atenció domiciliària a persones dependents. A sus abuelitos, com li agrada anomenar‐los. I ho fa amb tot l’amor i saviesa mamats al seu Perú natal.

La pandèmia, però, ha sacsejat moltes creences fins ara inalterables, com que la gent gran importa o sobre qui és essencial, més enllà de l’etiqueta, i qui no.

‘Desdel primer momento, tuve una terrible sensación. Ví com se acababa de instaurar un nuveo orden mundial, y nadie hizo nada’.

Quan moltes de nosaltres restàvem a casa confinades, teletreballant i fora de perill, la Silvia recorria els carrers de Mataró per arribar als domicilis on presta atenció especial a les persones que té assignades des del Servei d’Atenció Domiciliària de Mataró. També els va recórrer per recollir tela, alcohol i més material per fabricar EPIs casolanes.

De tot això i més hem conversat amb la Silvia via videoconferència. I m’ha ensenyat, des de casa seva, sus armas de resistencia.  Quan la vaig trucar, feia estrelles amb paper cartró, però no li sortien del tot bé. Me les ensenyava i se’n reia.

— Què en vols fer, Silvia?

Doncs, estic preparant regals de Nadal per mis abuelitos i tothom que necessiti embellir un dia que amb una estrella potser no serà tan trist.

— Encara treballes al SAD?

Sí, no he parat ni un dia, des que va començar tot això.

— Recordo que quan es va declarar l’estat d’alarma, em vas venir a buscar una ampolla d’alcohol per fabricar sabó. Com va anar, allò?

L’empresa que em va contractar no ens facilitava EPIS i vaig tenir por de contagiar a les persones amb qui treballava, o que m’encomanessin elles a mi. No sabia què fer. Vaig presentar queixes a tot arreu, però ningú em va fer cas. Va ser desolador veure com tothom prioritzava l’afiliació política a la seguretat de les persones, sobretot de la gent gran de la que fan tanta bandera. Estava desesperada, tenia por i acabava de descobrir que no valíem res, ni nosaltres ni els avis. Aquells aplaudiments que sentia des dels balcons em semblaven pura hipocresia. Per mi, s’acabava una època i en començava una altra.

De sobte, vam esdevenir essencials. Essencials només per complir amb les obligacions que tenim, que ja les sabem, però en quant als nostres drets no. Cada dia, feia els recorreguts sola al carrer. No hi havia ningú més. Els meus avis també estaven sols, totalment sols. L’únic contacte que tenien amb el món exterior era jo. A qui tenia fills o filles, li deixaven menjar a la porta i marxaven. Tot allò per mi era inhumà. Els avis poden morir de pena si és perquè algú els visita i els ajuda en les seves necessitats bàsiques. I per sort, cap d’ells es va contagiar. Em vaig protegir tant com podia per ells.

Des del primer moment vaig tenir una sensació terrible. Veia com s'acabava d'instaurar un nou ordre mundial i ningú feia res.

— Tenien por?

Por, sensació d’estar abandonats, angoixa. Però jo els deia ‘de ésta vamos a salir juntos’, i els ajudava a sentir‐se millor. Més enllà de complir amb les tasques que mana el servei: netejar, dutxar, etc. Fèiem moltes activitats d’entreteniment: manualitats, música, cant, planificàvem junts els menús…  Jo comprava tot el material que calia. Vaig fer de psicòloga, art-terapeuta, administradora i treballadora familiar. Em sento molt satisfeta i al mateix temps agraïda, perquè en tot aquest procés hem après i hem crescut molt tothom. El dia que vaig rebre un missatge d’algú internat en una residència per decisió familiar on em deia ‘quan entraves a casa, l’alegria entrava amb tu’, va ser el dia més feliç de la meva vida.

— Silvia, el 8 de març et vas plantar tota sola davant de l’ajuntament de Mataró, amb una pancarta que deia “tu subcontrata me maltrata”. Ho vaig trobar un acte molt valent. Com va ser?

Sí, tenia molta ràbia acumulada dins. Veia com perillava la vida dels avis i la nostra. Com podia ser que un sector tant essencial i tan fràgil no gaudís de la protecció suficient? Si som tan essencials, per què no ens contracta directament l’ajuntament? Per què no pressionen l’empresa perquè ens faciliti EPIs, ens pagui bé i ens reconegui? Per què van morir tants avis a la residència de la Gatassa? Encara sento el nus a la gola quan hi penso. Aquesta ràbia és la que em va portar a plantar‐me allà, sola amb la meva pancarta.

— Ningú pot oblidar el que va passar a la Gatassa. Però quan la majoria només ploràvem, tu vas passar a l’acció.

Feia poc que havia acceptat el càrrec de coordinadora de la Vocalia de Dones de l’Associació de Veïnes i Veïns de Cerdanyola, el barri de Mataró on visc, i també el de vocal de la junta. Vaig veure que si engegava alguna acció en nom d’una entitat, tindria més impacte i així va ser com vam impulsar l’acció-denúncia dels fets de la Gatassa. Vam enviar demandes d’investigació, cartes, manifestos. Ningú més a la ciutat va fer una acció així, ho vam fer persones a les que ens consideren ‘de fora’.

— A més, també vas impulsar la fabricació d’EPIS. Això va ser una feinada, oi?

Mira, sincerament, tot va començar perquè sóc així de tossuda i d’inquieta. Quan entrava a casa, no aconseguia desconnectar de tot l’horror que m’envoltava. Era l’època en què no hi havia EPIs ni per comprar. La gent feia cues llargues davant de les farmàcies per fer‐se amb guants i desinfectant.

Jo no sabia ni cosir ni fer res. Tenia una tela de barbi (riu). La vaig agafar i vaig demanar auxili a les membres de la meva vocalia. Com és que no se m’havia ocorregut abans que les dones tenim mil dons? La Constanz, ex presidenta de l’AVV de Cerdanyola, de seguida es va oferir a cosir mascaretes i guants. Llavors és quan vaig fer la crida per aconseguir tela. I vaig començar a repartir mascaretes i guants a tothom que en necessitava. Fins i tot en vaig repartir al carrer.

Després va arribar el torn de les bates. Una infermera amiga em va contactar en saber això dels EPIs que fabricàvem i em va dir que no tenien bates, que utilitzaven bosses de la brossa. Llavors, també vam preparar bates i les vam repartir, fins i tot a l’hospital de Bellvitge. I finalment va arribar el torn del desinfectant. Amb alcohol i àloe, vam fabricar sabó que també vam repartir. Jo en vaig portar als meus avis.

Lorem ipsum esquerra

Lorem ipsum dreta

— Sabem que la pandèmia va assotar molts col·lectius ja de per si vulnerables, com les persones d’origen migratori. En un barri com Cerdanyola, on hi ha moltes catalanes d’altres orígens, es deu haver notat molt l’impacte de la crisi sanitària.

Sí, rebia moltes demandes d’ajuda. Moltes famílies es van quedar sense ingressos, sense xarxa familiar i comunitària, i es van trobar en la misèria més absoluta. Vam intentar ajudar com vam poder. Però entre que els nostres recursos són escassos i que les mesures de seguretat no permetien gaire contacte, la nostra ajuda es va limitar a proporcionar aliments i roba, que també recollia mitjançant crides per whatsapp i facebook. Vam acompanyar en les derivacions als serveis socials i a entitats com la Creu Roja, Càritas, etc. Fins i tot vaig organitzar un ropero soliadrio, però es va desestimar perquè fomenta el contacte sense distància de seguretat.

Una de les accions en les que també vaig participar a través de les xarxes va ser Internet es un derecho, una campanya estatal promoguda per un col∙lectiu Valencià per pal∙liar la bretxa digital entre dones i homes i entre col∙lectius. El covid ha obligat a fer els tràmits online: les cites, les sol·licituds d’ajudes, les reclamacions, les renovacions de permisos de residència, tot, absolutament tot. Però poc els importa com s’ho ha de manegar la gent per accedir‐hi: si tenen accés a internet, si saben fer‐se un certificat digital, si saben manejar les noves tecnologies… Moltíssima gent no té aquests coneixements perquè ningú n’hi ha ensenyat. Com volen que la gent faci els tràmits, si no saben com fer-ho? Aquesta campanya ho denuncia i fa una crida a facilitar la formació necessària i l’accés a internet per a tothom, a l’empara del que diuen els tractats internacionals.

I tampoc hi ha cites per a renovar papers de residència i de treball. És un desastre el tema de las cites. Hi ha màfies que s’enriqueixen venent-ne. El govern diu que no, però jo sé que sí, tothom ho sap.

— Silvia, no voldria passar per alt un tema que ens va ocupar i preocupar durant un temps, que és l’allau d’insults i comentaris racistes que vau patir tu i el president de l’associació.

Sí, ja es veia venir. L’acceptació de la nostra incorporació a l’associació jo com a vocal i un altre company com a president, tots dos d’origen migratori, no va ser unànime. Hi ha com una por a que l’associació es converteixi en una associació d’immigrants que només miri per la seva gent, i això no té cap ni peus. Ningú recorda com vam lluitar per la gent gran de la residència de la Gatassa, on no hi ha cap persona d’origen migratori, ni de quan repartíem mascaretes, gel, guants i bates a tothom que en necessitava. S’han quedat amb la crida de l’associació a empadronar les persones sense domicili fix que viuen a Mataró i que l’ajuntament no vol empadronar malgrat que la llei hi obliga. Llavors vam començar a rebre insults, difamació als mitjans i fins i tot una crida a atacar el nostre local.

A més, a la junta a vegades es barreja el racisme amb el masclisme. Sóc l’única veu femenina i, a sobre, no paro de proposar projectes per afavorir els col·lectius més vulnerables. Però no em dono mai per vençuda. Que facin i diguin el que vulguin, jo seguiré lluitant pels meus principis: igualtat de drets i respecte mutu.

Quan entrava a casa, no aconseguia desconnectar de tot l’horror que m’envoltava. Era l’època en què no hi havia EPIs ni per comprar.

— Què fas actualment, Silvia?

Doncs, mira. M’ha agafat la dèria de brodar (i riu un altre cop). Jo mai havia brodat. Havia treballat un temps a la Gatassa, veia que les bates que fèiem servir no tenien cap distintiu especial i vaig començar a brodar‐hi coses, però ho vaig deixar estar. Amb tot això de la pandèmia, tenia molta necessitat de treure la ràbia de dins, la impotència i la indignació. Des de llavors, el brodat va esdevenir la meva nova arma de resistència, la manera de teixir xarxa, lligar nusos, comunicar els meus sentiments. És com la vida mateixa. Tinc companyes i amigues de diferents països que també fan de l’art la seva arma de resistència a través de la qual transmeten els seus missatges, com la Natalia Cabezas. És un saber fer antic de les nostres terres d’origen. L’hem heretat i l’hem de fer perdurar. Un retorn a l’origen.

Ara escric el meu diari de la pandèmia a través del brodat. I també escric el diari d’una treballadora essencial, però aquest amb poesia.

— La pandèmia encara no s’ha acabat i sembla que torna amb més força que mai. Com veus tot això Sílvia?

A mi se’m confirma el que ja he dit abans: el nou ordre mundial ja és aquí i ningú hi fa res. Ens han segregat i han sembrat la por en nosaltres. El toc de queda em resulta horrorós. Jo vaig viure tocs de queda en diferents etapes de la història de Perú, i mai m’hagués imaginat que aquí ens hi trobaríem. Els tocs de queda, els confinaments, … totes aquestes mesures són en detriment dels drets essencials: assegurar algunes necessitats bàsiques a canvi de les llibertats és una altra arma de control, res més. Ens tornaran a confinar, les misèries quedaran amagades a les cases i ningú en sabrà res.

Vull lluitar per un món millor. Vull aconseguir que les dones tinguin autonomia econòmica i, en temps de pandèmia, és més necessari que mai. És cert que tot plegat desespera, però hem teixit aliances que ens donen força a les catalanes d’altres orígens i cada cop posem més accent en la cura mútua i l’auto-cura per avançar amb confiança en aquest camí difícil de la igualtat d’oportunitats.

Silvia Llanto
Asmaa Aouattah

Asmaa Aouattah és llicenciada en filosofia per la Universitat Mohamed Ben Abdellah de Fes (Marroc); Màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals per la Universitat de Barcelona; i Màster en Agents d’Igualtat d’Oportunitats per la Universitat de Lleida. Treballa com a agent d’igualtat al Consell Comarcal del Maresme, a Mataró. És conferenciant i tallerista en llengua i cultura amazigues, immigració i igualtat de gènere; traductora de l’amazic i a aquesta llengua del català, el castellà, el francès i l’àrab. Codinamitza el programa ‘Migrades’ de Mataró Ràdio, ha estat membre de la Coral Primavera per la Pau i del Festival Diversita’t. Ha publicat ‘L’Etern retorn’, un recull de relats sobre dones valentes i desacomplexades que trenquen amb l’opressió.